La paradoxa del nostre temps i "A taula i cabem tots"

Curtmetratge que ha obert totes les sessión del 3n Festival Gollut produït per Dinàmic Enginy. Dirigit i ideat per Joaquim Roqué.

Arriba el Nadal, i amb ell el temps que dediquem a la reflexió amb el meu fill.

Per felicitar-vos el Nadal us volem convidar a fer dues coses:

Primer a llegir unes paraules d’un text d’aquells que corren per Internet, que quan un fa recerca, veu que l’origen del qui l’ha escrit no és clar, tanmateix, ens animem a fer-ne una versió adaptada i amb paraules pròpies.

 

I segon, us convidem a veure el curtmetratge que hem realitzat pel 3r Festival Gollut, “A taula hi cabem tots”, que té molt sentit en aquestes dates.

 

Enllaç de visionat:
https://vimeo.com/dinamicenginy/ataulahicabem  

La paradoxa del nostre temps

Un text d’Internet d’origen incert reescrit per Joaquim Roqué i Bora Roqué

La paradoxa del temps que vivim actualment, si el comparem amb els temps ja viscuts pels que ens han precedit en la història, és que ara:

Tenim edificis més alts amb més vistes; les carreteres són més amples, però la nostra obertura de mires és més estreta.

Gastem més, guanyem menys, i tenim menys; hem de comprar més, però en gaudim menys. Multipliquem possessions, reduïm els valors humans.

Tenim cases més grans però famílies més petites, més conveniències, i menys temps; tenim més estudis, però menys sensibilitat; més saviesa i alhora menys seny; més experts, però tenim més problemes; millor medicina, però menys salut.

Bevem més, fumem més, gastem sense necessitat, riem menys, anem més ràpid, ens enfadem més ràpid, ens desvetllem per les nits, ens aixequem cansats, cada cop llegim menys, veiem més la TV, estem tot el dia connectats al mòbil, resem menys, i gairebé no meditem.

Parlem molt, estimem menys i odiem de seguida.

Hem après a guanyar-nos la vida però hem desaprès a saber-la viure; hem allargat anys a la vida, però no vida als anys.

Hem anat i tornat a l’espai. Estem orgullosos que el que comprem avui, i que ve de l’altra part del món, ens arribi demà a casa, però tenim problemes per creuar el carrer o el replà per conèixer al veí i saber que li passa en el seu dia a dia.

Sabem com conquerir l’espai sideral, però no coneixem prou el nostre espai intern i íntim.

Fem coses més grans, però segurament no són coses millors.

Sabem com netejar l’aire, però no com netejar l’ànima. Sabem partir els àtoms, però no els nostres prejudicis.

Escrivim més malament, aprenem menys.
Escriure a mà? Què és això?

Fem més plans, però els duem a terme menys.
Hem après a viure de presa, però no a ser pacients i a esperar un resultat a llarg termini.

Volem guanys cada cop més alts amb menys esforç.

Tenim tecnologia per enregistrar més informació, però en el fons tenim menys comunicació amb l’entorn. Ens sentim constantment sols.

Estem al temps dels menjars ràpids i de les digestions lentes. Almax i Omeprazol, oli en un llum.

Hi ha més diversions, però en realitat ens divertim menys. Presumim d’amics a Facebook però les nostres relacions són cada cop més superficials.

Per temps que passi. No aconseguim tenir pau mundial.

Tenim més varietat de menjar, de més facilitat de producció i més accessible, però de menys valor nutritiu i amb menys varietats autòctones que mai.

Presumim de societat igualitària però les dones segueixen cobrant menys i no assoleixen de la mateixa manera els càrrecs laborals que els homes tenint la mateixa capacitat.

Són dies de dos sous per família, si tenen sort de treballar els dos i si són dos. Però els ingressos són més escassos i volem seguir vivint en cases amb més comoditats.

Ens fascina l’ultra-tecnologia però ens costa cada cop més fer coses amb les nostres pròpies mans.

Són dies en què els viatges són ràpids. Tot és d’usar i tirar, si ens poden reciclar el que fem servir és fàcil ser ecològic. Ho tirem al contenidor corresponent i punt. Però nosaltres no reutilitzem. També ho apliquem a la moralitat i l’ètica. Pim, pam.

És un temps on els aparadors lluminosos són plens però els magatzems són buits, perquè el que no es ven avui perd valor pel demà.

Ens agrada les coses que són vintage però no viure com vivien abans.

Estimem la cultura, però descarreguem tot el que podem sense remordiments. Ho fa tothom, oi?
La salut és molt important. Al primer món tenim pastilles per tot: per les malalties comunes, per estar alegres, per estar tranquils, per ser més eficients, per estar callats... Ens és igual si pels assajos clínics les han provat amb animals o amb persones en països en vies de desenvolupament. L’únic que ens importa és estar bé nosaltres i que siguin efectives.

Som cada cop més solidaris, tanmateix tenim por que la gent que ve d’altres països posin en perill el nostre estat de benestar.

Quan votem surten els mateixos i la nostra democràcia permet que liderin les institucions públiques i que les polítiques injustes es perpetuïn.

Permetem que les grans corporacions, que actuen com a poders fàctics en l’economia i política global, segueixin tenint beneficis amb els nostres consums diaris, perquè ens fa mandra informar-nos de les polítiques d’aquestes companyies i més encara canviar a unes altres més respectuoses si convé. Quin rotllo! És de frikis això.

Tenim el compte corrent en l’entitat bancària de sempre i no ens preguntem si inverteix en armament, o ha participat en els fons financers que han provocat les retallades públiques en salut o serveis bàsics. Mentre tingui “obra social” en tenim prou. Totes són igual, ens diem.

Això sí, estem en contra les guerres i ens indigna el que passa a l’altra banda del món. I volem serveis públics eficients i ràpids.

Ens considerem solidaris, ecològics, responsables, millors que els veïns amb els que ens comparem constantment... Però ens costa qüestionar la inèrcia que duem i fer petits canvis en la nostra manera de viure.

No volem problemes. Només viure tranquils.

Però això no és suficient.

Així no farem un món millor.

Us desitgem per aquest Nadal, i no només per aquestes festes sinó per tots els dies de l’any, que tingueu més temps per les coses realment importants a la vida, per trobar-vos amb els que estimeu, per donar oportunitats als que no coneixeu, perquè segurament us sorprendran, per poder contribuir a canviar la paradoxa del nostre temps en la que tots hi contribuïm amb els nostres hàbits.

Qüestioneu-vos el dia a dia, no doneu res per fet, que la curiositat pel que passa al volant es mantingui viva i feu petits canvis en la vostra vida diària que puguin canviar el món immediat en el què viviu. Perquè això tindrà bones repercussions. Segur. I sobretot, us sentireu molt millor amb vosaltres mateixos.

Molt bones festes, molt bon any nou i una abraçada ben sincera,

Joaquim i Bora

NADAL 2016 - 2017

El Galway Film Fleadh, la festa de la creativitat cinematogràfica irlandesa

Sessió de Curtmetratges irlandesos d'animació al Town City Hall del Galway Film Fleadh 2016

El Galway Film Fleadh és un festival que ha arribat a la seva 28a edició. La República d’Irlanda té diversos festivals, però cap com el Fleadh, que és popularment anomenat com el “Fla”, tal i com es pronuncia en irlandès. Fleadh significa festa en llengua gaèlica. El Fleadh és un certamen conté els elements que qualsevol festival gran de primer ordre: seccions diverses, espais per la industria cinematogràfica, un públic nombrós, estrenes mundials, directors reconeguts...

Llegeix més...

La noia amb música a les mans

la-noia-amb-musica-a-les-mans

Escrit a dos mans per en Joaquim Roqué i en Bora Roqué

 

La bateria del mòbil se m'ha esgotat. Sempre passa igual, quan estàs enviant un missatge de Whatsapp una mica més llarg del que és habitual, se t'apaga... La teva resposta s'ha perdut en el no res i no podràs tornar a contestar fins que no siguis a casa per endollar el mòbil a la corrent elèctrica per carregar-lo de nou. I llavors ja t'hauràs perdut tot el que deien els del grup i la resposta que volies fer ja no tindrà cap sentit. Què efímera i banal que és la comunicació digital!

Llegeix més...

Els cineclubs d’ara: Els fils del teixit associatiu que creen lligams amb indústria audiovisual

 

cinema-catalunya-ribes-de-freser-festival-gollut-420

cinema-catalunya-ribes-de-freser-festival-gollut-330

El cineclubisme d'avui es basa en la formació del públic en una societat canviant i participativa. Són persones que es posen d’acord per veure i “viure” els films de manera col·lectiva. Els cineclubs són els responsables que el cinema arribi arreu del territori, i en molts casos substitueixen el cinema d’exhibició comercial i fan una tasca imprescindible en la formació del públic, que cada cop més busca un valor afegit en l’experiència de veure cinema. Aquest assaig és una reflexió amb dades contrastades del moviment cineclubista en l'actualitat a Catalunya.

 

Font: Bloc "El món a través dels meus ulls" - Els cineclubs d’ara: Els fils del teixit associatiu que creen lligams amb indústria audiovisual  | Autor: Joaquim Roqué Paret | Data de publicació: 31 de març de 2015 | Temps de lectura: 30 min.

Llegeix més...

Betelgeuse, la llum del passat que inspira futur

 

Betelgeuse, la llum del passat que inspira futur
Il·lustració: L.Calçada. ESO
 
 
Surto a fora de la ciutat. Avui hi ha una negra nit d’hivern. Serena. Sense núvols. Les estrelles brillen com mai. L’espectacle de l’Univers és increïble des del meu poble. Amb esperança miro el cel. L’espurneig dels astres em recomforta quan penso en el futur.
 
Els meus ulls s’aturen a Orió, el caçador, que és la reina de les constel·lacions de les nits fredes d’hivern a l’hemisferi nord. Em fixo que una de les seves estrelles no és del tot blanca a simple vista. És Betelgeuse, una supergegant vermella.
 
Betelgeuse és una estrella que s’està morint...
 

Llegeix més...

Comparteix-ho amb els teus amics

WebApp pack

WebApp pack BÀSIC PRESÈNCIA INTERNET

Portfolio

  • 1
Diumenge 20 Agost 2017

Aquest web usa cookies – Este web usa cookies + info.

Accepto - Acepto