El cineclubisme d'avui es basa en la formació del públic en una societat canviant i participativa. Són persones que es posen d’acord per veure i “viure” els films de manera col·lectiva. Els cineclubs són els responsables que el cinema arribi arreu del territori, i en molts casos substitueixen el cinema d’exhibició comercial i fan una tasca imprescindible en la formació del públic, que cada cop més busca un valor afegit en l’experiència de veure cinema. Aquest assaig és una reflexió amb dades contrastades del moviment cineclubista en l'actualitat a Catalunya.
Font: Bloc "El món a través dels meus ulls" - Els cineclubs d’ara: Els fils del teixit associatiu que creen lligams amb indústria audiovisual | Autor: Joaquim Roqué Paret | Data de publicació: 31 de març de 2015 | Temps de lectura: 30 min.
Cineclub, un concepte antic que s’ha adaptat a la realitat d’ara
Les persones que participen a les activitats realitzades pels cineclubs estan comprovant dia a dia que les activitats i les funcions de les diferents entitats socials que actuen com a cineclubs estan canviant el paradigma del que fins ara havia estat seu rol.
El terme cineclub es deu al crític francès Louis Delluc, copiant les associacions esportives i d’oci d’aquella època, crea, l’any 1921, una organització amb aquest nom, “Ciné-club”, que reuneix els professionals del cinema parisencs per debatre sobre el nou mitjà.
Les definicions del mot cineclub actual als diccionaris de la Real Academia de la Lengua i de DIEC de l’Institut d’Estudis Catalans són les següents respectivament: “Asociación para la difusión de la cultura cinematográfica, que organiza la proyección y comentario de determinadas películas” i “Associació que promou activitats d’estudi i de difusió del mitjà cinematogràfic.” En ambdós casos, sigui des de l’entitat que regula el castellà o des de la que és referent de la llengua catalana, el significat de cineclub implica cert aire academicista, no popular ni a l’abast de tothom, malgrat i que l’agrupació de persones hi és implícita.
Però la qüestió de fons és perquè, actualment, per alguna persona no cineclubista o no cinèfila, el mot cineclub sembla una paraula que ve d’una altra època, antiga, que s’identifica amb alguna cosa no moderna fins i tot arcaica. Aquestes definicions així ho reflecteixen encara.
Sense ser lingüista, em pregunto que una raó etimològica d’aquesta percepció podria ser perquè el terme acaba amb la paraula “club”, un final que marca molt el que significa la paraula sencera.
Analitzo només la paraula “club”. Segons el diccionari, un club és una societat fundada per un grup de persones amb interessos comuns, dedicada a la consecució de determinades finalitats, generalment recreatives, com poden ser esportives, culturals,... I que disposen, generalment, de local de reunió, on es reuneixen els membres d’aquestes societats. També alguns clubs es constitueixen per societats polítiques, sovint clandestines. O sigui, que “club” sovint implica exclusivitat, accés restringit i cert poder adquisitiu, ja que per ser membre, s’ha de participar d’alguna manera econòmicament, perquè una societat no es crea sense recursos econòmics o capital inicial.
L’altra accepció de “club” tampoc ajuda gaire. El mot “club”, va lligat també a la vida nocturna i a activitats que es fan a porta tancada. És a dir, que si un individu traspassa la porta que es troba a sota dels llums de neó, segurament és per transgredir alguna norma o moure’s dins l’al·legalitat, això sí, de ben segur per passar-s’ho bé fora dels ulls dels altres amb una finalitat recreativa de fons.
Què passa si s’aplica el concepte “club” al cinema què s’entén avui en dia? Un lloc tancat que una societat exclusiva hi realitza activitats de cinema restringides només per als seus membres? Un lloc on s’exhibeixen films que només els cinèfils més snobs entenen?... En definitiva, sigui com sigui, el que comprèn la major part dels nous espectadors amb el terme cineclub, tant si anem a les definicions com a l’origen dels mots que componen la paraula, és que l’accés al bon cinema és de tot menys fàcil.
Els cineclubs ja no són el que eren
Sense dubte, aquest concepte carrincló no és el que un cineclub és en la realitat actualment. Ni tampoc fa justícia al que els cineclubs han representat al nostre país.
Els cineclubs sempre han estat llocs de llibertat, on les idees han fluït i han estat sovint espais de reflexió en moments on el Règim polític del moment no permetia que la cultura, no només el cinema, entrés a la societat. Nombrosos cineclubs eren espais de debat polític, quan el cinema era clarament una eina important per fer arribar els missatges a la massa social.
Per a un espectador de nova generació, que no ha viscut les èpoques més fosques que ens ha dut la nostra història contemporània recent, segurament caldria cercar una nova paraula per expressar i apropar més el que un cineclub és en realitat.
A l’actualitat, un cineclub és doncs una associació de persones que han decidit fer social el fet de veure cinema. Un grup d’espectadors que miren bon cinema. Persones que veuen i organitzen sessions de cinema, no necessàriament alternatives, ni de cinema mut o d’alt nivell conceptual. Simplement cinema. De manera oberta, lliure i sense limitacions ni convencionalismes. Aposten també per a la reflexió al voltant del fet cinematogràfic, però sense ser academicistes o estudiosos especialistes.
Si que és cert que el cinema que es projecta en un cineclub, sovint és un cinema interessant que ha passat desapercebut pel gran públic o que ha tingut menys ressò a les sales d’exhibició habituals, tanmateix això no vol dir que siguin materials especialment inaccessibles pel gran públic.
El que si és diferent respecte als inicis, és que els cineclubs han canviat les seves funcions, de fet s’han anat adaptant a l’evolució mateixa del cinema, tant a nivell del tipus de films produïts com a nivell tecnològic i de formats.
Ara més que mai els cineclubs fan de tot. Funcions que en un principi eren impensables.
Abans de descriure i analitzar les noves funcions que realitzen els cineclubs. Situaré d’una manera breu el que és el moviment cineclubista actualment a Catalunya, per poder comprendre el canvi de paradigma d’aquestes associacions culturals.
Els cineclubs a Catalunya, un tret diferenciador dins l'Estat Espanyol
Els orígens del moviment cineclubisme a Catalunya es remunten a l’apertura d’una associació d’aquest tipus l’any 1923 al barri d’Horta tal i com apareix a la revista Arte y Cinematografía d’agost de 1963.
El primer cineclub d’Espanya fou reconegut com a tal l’any 1928 a la Residencia de Estudiantes de Madrid i fou impulsat per Luís Buñuel i per altres poetes de la coneguda “Generació del 27”. En aquells programes inicials, Luis Buñuel va aprofitar un dels seus viatges a París per portar diferents pel·lícules avantguardistes. Els cineclubs han estat relacionats des dels seus orígens amb l’àmbit universitari.
Una finestra a la llibertat i a la reflexió en temps d'opressió. Una victòria de la República que es manté viva avui en dia
Durant la República els cineclubs s’estenen gràcies a l’impuls de la llibertat d’associació i reunió, i sense dubte al recolzament a la cultura. Sorgeixen de tot el territori i es gestionen des d’una diversitat de tipus d’organitzacions. La Guerra Civil acaba amb aquesta expansió. El Franquisme tanca els cineclubs no alineats amb les seves idees. L’any 1952, tota Espanya compta només amb 26 cineclubs. Tanmateix durant la dècada dels 50, a causa de la del proselitisme de l’Església i de les inquietuds estudiantils el nombre creix. L’any 1957 el Règim dicta una llei per regular la inscripció i el funcionament dels cineclubs[5] . S’impulsa d’aquesta manera la Federación Nacional de Cineclubs. Això originà una etapa de creixement important, manifestada durant els anys seixanta: va augmentar el volum d’importacions, de relacions internacionals, les projeccions de la pròpia Federación, a través de festivals, cicles de cinema,...
Actualment però, el moviment cineclubista a l’Estat Espanyol de manera organitzada i cohesionada ja no existeix. Un dels referents historiadors i investigadors de cinema, en Joaquim Romaguera i Ramió, va dedicar molts esforços durant la seva vida a recopilar un fons documental remarcable, on es segueix la relació i transformació entre el cineclubisme a l’Estat Espanyol i a Catalunya al llarg de la segona meitat del segle XX.
Els canvis de nom de l’organització estatal de referència estatal han estat una tònica durant tot aquest temps, la Federación Nacional de Cineclubs o Federación Española de Cineclubs -com va anomenar-se a partir dels anys 70’s-, Federación de Cineclubs del Estado Español que esdevingué la Confederación de Cineclubs del Estado Español, en el moment d’aparèixer les diferents Federacions autonòmiques, entre elles la Federació Catalana de Cineclubs (FCCC) , que és fundà 1978, la Federació de Cineclubes de Galicia (Feciga) o la Federación Aragonesa de Cine Clubs, entre d’altres. Els cineclubs a Espanya tingueren a l’any 1969, 244 cineclubs registrats . EL màxim històric en el Registre de Cineclubs de l’INE, Ministeri de Cultura fou de 1168 cineclubs censats.
Tanmateix, a la llarga, amb la falta de mitjans, la creació de les sales d’art i assaig, l’enriquiment de la programació cinematogràfica a la televisió, l’arribada dels teleclubs –ja desapareguts tot i arribar més tard-, l’aparició del vídeo i de la comercialització de films per ús privat, la desaparició de la censura, l’aparició de filmoteques autonòmiques, etc., els cineclubs van anar desapareixent de la mateixa manera que els cinefòrums fan deixar de fer-se de manera habitual al col·legis i universitats. I les federacions autonòmiques van veure’s obligades a fer activitats promogudes per patrocinadors, i mica a en mica, només van quedar les federacions autonòmiques que es nodrien de subvencions públiques o privades.
A partir de 1999 la Confederación de Cineclubs del Estado Español deixà d’operar, i ara doncs, ja no existeix cap referent organitzatiu a Espanya que aglutini les organitzacions autonòmiques de cineclubs. De les poques que hi ha, la Federació Catalana de Cineclubs és la més important en nombre, aglutina uns 48 cineclubs federats arreu del territori de parla catalana, en activitats, espectadors, més de 78.000 en l’any 2013, com en sessions programades, unes 594.
Per tant, aquestes associacions de reflexió i debat amb el cinema com a eina promogudes en l’època de la República, encara es mantenen vives i tenen un paper important al nostre país.
La Federació catalana de cineclubs, la “selecció catalana” del cinema
La Federació Catalana de Cineclubs, es va crear l’any 1978. L’any 1982 inaugurà una oficina de serveis als cineclubs. L’any 1986, s’integra a la Federació Internacional de Cineclubs (FICC). En l'Assemblea de Glasgow de 1995 la FCC és l'única federació espanyol representada i en l'Assemblea de 1997 a Tessalònica, la FCC va demanar ser admesa com membre de ple dret (fins a llavors era un membre associat, amb veu però sense vot), al·legant la no presencia d'un representant de l'Estat espanyol amb veu i vot, amb la consegüent indefensió que això ens provocava.
L’any 2001, en l'Assemblea de Porto (Portugal), es van aprovar els nous estatuts de la FICC, i es va consagrar la pertinència de la FCC com membre de ple dret. En 2005 la FCC és guardonada amb el premi FOCIR (Federació d'Organitzacions Internacionalment Reconegudes).
L’any 2012, la Federació Internacional de Cineclubs situa a la seu de la Federació Catalana de Cineclubs la seva oficina administrativa, consolidant d’aquesta manera el posicionament internacional de Catalunya en el moviment cineclubista mundial.
Els presidents de la Federació Catalana de Cineclubs han estat Joaquim Mascaró, al que va seguir Arnau Olivar, Joaquim Company, Josep Maria López Llaví, Oriol Bassa, Martí Porter, Julio Lamaña, Jep Costa i, actualment, Rosa Llinàs.
Tot i el seu recorregut, la reducció d’actuacions culturals i les retallades de les administracions públiques han dut recentment a la Federació Catalana de Cineclubs a una reestructuració i aprimament de l’entitat, per poder adaptar-se i sobreviure com a entitat de referència del cineclubisme a Catalunya. De moment, el futur no està assegurat i encara està en perill la seva continuïtat.
Els reptes de l’entitat, a banda de la supervivència econòmica, en aquest moment se centren en la potenciació dels serveis als cineclubs, la consolidació dels projectes que fomenten el treball en xarxa dels cineclubs a nivell nacional i internacional i l’obertura de les activitats dels cineclubs a nous espectadors.
Les funcions dels cineclubs, molt més que clubs de cinema alternatiu
Els objectius dels cineclubs han canviat amb el temps, s’han adaptat a l’evolució dels formats del cinema, als canvis a la indústria cinematogràfica, a la recessió econòmica i als canvis socials, que acaben essent, canvis en els hàbits culturals.
Cinemes de tota la vida que tanquen. Oferta cinematogràfica de qualitat comercial que es redueix. Baixada progressiva dels espectadors a sales. Bobines de pel·lícules fotogràfiques en 35 mm que ja són minoritàries a les sales de projecció a causa de la imposició dels nous estàndards de projecció per part de la indústria americana que fan abaratir la distribució dels films a costa de la renovació completa de les sales d’exhibició, últim element de la cadena a claudicar a la digitalització completa de l’engranatge.
Si a tot això se suma la debilitat financera de l’Administració Autonòmica més propera -la que hauria de contrarestar aquestes etzibades- i també a l’augment irracional dels impostos indirectes que s’apliquen a la cultura que fan d’Espanya una anomalia europea pel que fa a les galdoses polítiques culturals de liberalisme econòmic extrem –que no s’apliquen amb mateix rigor al negoci del futbol a España, on els clubs que més ingressen són els que més deuen en impostos i seguretat social, per posar només un exemple-. És evident que les pressions que han hagut de fer front els cineclubs per seguir amb la seva activitat són importants, i han fet qüestionar el present i el futur del moviment que a Catalunya semblava haver-se consolidat després de la seva quasi total desaparició entre els anys vuitanta i noranta del segle passat a la resta de l’Estat espanyol.
Mica a en mica, com a fils sensibles i vius que són del teixit associatiu, els cineclubs catalans han anat assumint altres funcions que eren inimaginables fa uns anys. Convergint cada cop més amb funcions pròpies de la indústria cultural, tanmateix amb els valors intrínsecs que han caracteritzat al cineclubisme des d’un bon principi.
Els cineclubs han assumit rols quasi bé equiparables als que es troben en les entitats i empreses que practiquen l’economia social, tant en boga en l’actualitat.
La clau: l'extensió per tot el territori. Arriben allà on no hi ha cinema.
Els cineclubs catalans estan estesos per tot el territori català, és una característica que defineix molt bé el moviment a Catalunya.
Els cineclubs tenen presència sobretot a poblacions mitjanes i petites, on el cinema cada cop és menys present, per la concentració de les sales de cinema a les grans poblacions i a les multisales situades als centres comercials. 48 són els cineclubs federats l’any 2013.
El 69 % dels cineclubs es troben en poblacions de menys de 50.000 habitants, tanmateix si es desglossa per trams encara és més evident la importància del factor territorial en el moviment cineclubista català:
· El 6 % dels quals es troben en poblacions de menys de 5.000 habitants
· El 13 % dels quals es troben en poblacions d’entre 5.000 i 10.000 habitants
· El 50 % dels quals es troben en poblacions d’entre 10.000 i 50.000 habitants
· El 15 % dels quals es troben en poblacions d’entre 50.000 i 100.000 habitants
· I només el 17 % dels quals es troben en poblacions de més de 100.000 habitants
Mapa dels cineclubs a Catalunya. Font: Web de la Federació Catalana de Cineclubs
Un altre aspecte important és la població d’influència directa dels cineclubs. Si es sumen els habitants del Padró de 2013 de tota la poblacions on hi ha implantat un cineclub s’arriba a la xifra de 3,4 milions de persones, la meitat de la població catalana té un cineclub federat en el seu municipi. Quan més petita és la dimensió de la localitat, generalment l’impacte de les activitats del mateix creix en proporció inversa.
Cada any, es realitza una enquesta als cineclubs[11] on es recullen les respostes de cadascun. L’enquesta de 2013 (48 cineclubs consultats, a la qual van respondre 31
entitats) dóna un nombre de 80.004 espectadors en 1.281 sessions. Les dades no són absolutes, perquè no tots els federats han respòs l’enquesta, ni tampoc tots els cineclubs estan federats, però si que és un indicador remarcable per dimensionar el moviment a Catalunya.
Una observació interessant per avaluar la gran capil·laritat de l’activitat dels cineclubs al territori és relacionar els espectadors de l’any 2013 amb la població empadronada el mateix any.
Els cineclubs de capitals d’interior amb les ciutats amb gran oferta de cinema allunyades com a molt a una hora en temps de trajecte tenen un gran impacte. L’Associació Cultural de Granollers, amb una població de 59.753 habitants, assoleixen 12.100 espectadors, un 20,3% de la seva població total. Superen el 20% també el Cineclub Vilafranca, un 24,2% respecte la seva població. El Cineclub Vic amb 6.184 espectadors i 14,8 % respecte al número de vigatans. Aquestes tres poblacions també gaudeixen d’exhibidors comercials alternatius que programen bàsicament films de les majors.
En canvi els cineclubs de poblacions petites, que no tenen cinemes amb exhibició comercial alternativa, les ràtios d’espectadors respecte a la població d’influència es disparen, com el Cineclub 8 i ½ de Cassà de la Selva amb 5.259 espectadors, amb el la seva activitat arriba a un destacable 53% de la seva població, o el Cineclub Altafulla Link que amb 947 espectadors i 4.928 empadronades arriba 19,2% d’impacte només amb 15 sessions programades. Tanmateix, el més alt percentatge se l’endú el cineclub amb menys massa crítica poblacional i un dels més allunyats, amb només 2.822 habitants, el cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes arriba als 2.501 espectadors, un 88,6% respecte a la seva població.
És a dir, els cineclubs des del tercer sector estan assumint el rol d’exhibidors de cinema allà on no hi ha altra oferta però sense ser-ho.
Aquesta relació demostra que si els cineclubs no fossin presents a les poblacions més petites, la projecció pública en pantalla gran cinematogràfica, senzillament no existiria.
Què hi té a dir la indústria o l’administració d’aquesta evidència?
De moment, és un fenomen invisible i gens valorat ni en aquests temps de crisi.
Els cineclubs impulsors del talent i la creació. Organitzadors de Festivals i mostres
Els cineclubs catalans també són focus de la creació audiovisual al nostre país. Els festivals i mostres organitzats per cineclubs, tot i les seves particularitats pròpies, tenen com a objectiu fomentar la creativitat dels autors i animen a l’elaboració de materials fímics nous. Esdevenen també noves finestres per a la difusió de materials audiovisuals de gran interès, no només cinematogràfic sinó que fomenten la transmissió de valors humans universals amb el llenguatge audiovisual com a eina.
Tots ells són alguns dels exemples dels festivals que acosten nous gèneres i talent creatiu al marge l’aparador mediàtic i de les celebritats que solen guarnir els grans festivals.
L’any 2013 l’activitat en l’organització de festivals i mostres ha estat la següent:
YOUNG VALUES FILM FESTIVAL, festival de curtmetratges per promoure els joves que es proposen desenvolupar la seva activitat en l’àmbit del cinema organitzat pel cineclub Cinemanet i el col·lectiu Som Joves a Barcelona. Aquest festival es realitza des de l’any 2009, i compta ja amb cinc edicions.
FESTIVAL JULIUS, festival de curtmetratges de nova creació a partir d’un tema definit diferent cada any, és organitzat pel Cineclub Vic.
FESTIVAL KO&DIGITAL, festival Internacional de Cinema Solidari va néixer amb el propòsit de cridar a concurs a curts i documentals, realitzats per ONGs, emigrants, i particulars, que sensibilitzin sobre temes socials, mediambientals i el seu context. És organitzat pel Cineclub Amics del Cinema de la Capital del Cava a Sant Sadurní d'Anoia des de l’any 2003, compta ja amb onze edicions.
LA MACCA, mostra de correcurts, concurs de curtmetratges que cal fer en un parell de dies a partir d’un tema o motiu determinat que canvia cada any. És organitzat pel Cineclub 8 1/2 Cassà de la Selva. LA MACCA inclou activitats, tallers i cinema d´animació per als més petits.
MOST FESTIVAL, és un esdeveniment d'abast internacional que recull la millor producció audiovisual relacionada amb la cultura de la vinya, el vi i el cava. Projecta pel·lícules de grans directors no estrenades comercialment. És organitzat des de fa quatre anys pel Cine Club Vilafranca conjuntament amb Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya.
MOSTRA DE CINEMA DE LA GARRIGA, de temàtica diferent cada any, reuneix films clàssics, documentals, tallers de cinema, concerts, sessions golfes, concursos cinèfils, i el sopars populars. Organitzat pel Cineclub La Garriga, ha arribat a la quinzena edició.
OLOT.DOC, Mostra internacional de documentals, organitzat pel cineclub Associació Olot.doc des de l’any 2005.
MOSTRA DE CURTS VILANOVINS, organitzada pel Cineclub Sala1 de Vilanova i la Geltrú, ja s’han realitzat tres edicions.
I aquest any 2014, s’hi suma el FESTIVAL GOLLUT, mostra de talent creatiu audiovisual i fotogràfic de temàtica social que atorga els Premis Gollut, és organitzat pel cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, a Ribes de Freser, i l’any 2014 ha estat la primera edició.
Alguns d’aquests festivals atorguen un guardó comú en una de les seves diverses categories, el Premi Miquel Porter i Moix. Un històric cineclubista que també a donat nom al Gaudí d’Honor que atorga l’Acàdemia del Cinema Català. Un altre exemple de la influència del cineclubisme a la indústria catalana del cinema.
La distribució alternativa. Una porta d'entrada a d'altres cinemes del món.
Els canals per on es mouen els films abans de ser projectats a sales tanquen la possibilitat a moltes pel·lícules de qualitat, que han estat presents i/o premiades a festivals internacionals de prestigi que no s’estrenen mai a les sales comercials. Els motius són diversos, però generalment el negoci de la indústria del cinema encadena amb una estudiada estratègia econòmica les produccions audiovisuals, les distribuïdores i els exhibidors, sovint amb un mateix inversor al darrera. Els films més independents no entren dins dels cercles. Hi ha projectes impulsats per cineclubs ben significatius que ofereixen una sòlida alternativa:
El catàleg CINESUD , on productors i autors ofereixen els seus films saltant-se el distribuïdor inexistent –el concepte de comerç just aplicat al cinema-, la xarxa encapçalada per un grup de cineclubs iberoamericans sota el paraigües de la Federació Internacional de Cineclubs (FICC). Cal dir que són films sense distribució comercial, per tant CINESUD és una alternativa d’exhibició a totes aquestes produccions.
PER ESTRENAR és un circuit de títols inèdits, premiats i sense estrena comercial a Espanya, i que la Federació Catalana de Cineclubs presenta en exclusiva, en versió original amb subtítols i amb sessions de cinefòrum amb els autors internacionals.
Conservació i difusió del patrimoni audiovisual
Gràcies al conveni establert conjuntament amb la Filmoteca de Catalunya, la Federació Catalana de Cineclubs porta endavant el projecte Sessions de Filmoteca que es desenvolupa des de fa nou anys (2005). Consisteix en la difusió del patrimoni fílmic català custodiat per la Filmoteca de Catalunya, com són els films fantasiosos i màgics de Segundo de Chomón, el Méliès català, els documentals de Laya Films durant la guerra civil espanyola o altres clàssics del cinema català.
Les peces més interessants de l’arxiu de la Filmoteca es projecten sense cost per a cineclubs federats i entitats culturals sense ànim de lucre. Els espectadors d’aquests films han arribat als 18.560.
A banda de la difusió de patrimoni ja existent, els cineclubs, impulsen l’interès en el patrimoni cinematogràfic local de la seva àrea d’influència. Els cineclubs són els espais naturals on es promouen iniciatives d’estudis i revalorització de materials ja oblidats i es poden trobar exemples en pràcticament tots els cineclubs.
Per citar-ne un em referiré un film estrenat l’any 1965 que va tornar a prendre vida al cineclub que represento. “España Insólita”, del director basc Javier Aguirre, és un film documental sobre tradicions i costums molt poc conegudes de l’Espanya de l’època. Diverses les escenes del film foren rodades a Queralbs, a la Vall de Ribes, i amb l’Esbart Dansaire Eudald Coma com a protagonista. Els dansaires mai van poder veure el film que van rodar. La cinta va restar a l’oblit durant anys. L’any 2008 començà un procés de recerca de la pel·lícula perduda per part del cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, a petició de l’Esbart, per poder recuperar el film i ensenyar-lo als dansaires que encara quedaven vius que recordaven aquell rodatge. Després de cinc anys de vicissituds, el dia 5 de juliol de 2013, el film s’aconseguí projectar al Cinema Catalunya de Ribes de Freser, 48 anys més tard de la seva estrena, després d’un procés de digitalització que va aturar el seu deteriorament en el cromatisme que realitzà la Filmoteca Española a petició del cineclub, que encara conservava en 35mm. Es va exhibir per primera vegada en un dels llocs on va ser rodat. El moment més emotiu fou quan alguns dels assistents es van reconèixer a la pantalla de la seva localitat després de tants anys. Els Amics del Cinema de la Vall de Ribes van dipositar una còpia del film al Museu Etnogràfic de Ripoll i als arxius municipals de Queralbs i Ribes de Freser per futures consultes d’aquest patrimoni cultural immaterial. Només un cineclub podia dedicar les energies a una escomesa com aquesta i aconseguir-ho.
La transversalitat social i cultural dels cineclubs
Els cineclubs són entitats profundament lligades a la societat catalana i al territori. Com hem vist el seu àmbit d’actuació és fonamentalment local. Però també estableixen sinergies amb altres entitats associatives. Són nombrosos els exemples on els cineclubs organitzen sessions, programes o festivals conjuntament amb altres entitats que fomenten i difonen la cultura catalana o valors propis del tercer sector.
Recentment diferents cineclubs s’han adherit al Pacte Nacional al Dret a Decidir, no només participant en la signatura del manifest d’adhesió, sinó organitzant activitats i participant en les campanyes que han remogut Catalunya. Aquí podríem trobar entitats com el Cineclub Manresa, els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, l’Associació Cultural de Granollers, etc.
També calen remarcar projectes que vinculen el cineclubisme amb expressions culturals fomentades per altres entitats:
El catàleg de films etnogràfics i de cultura popular de Catalunya. La Federació Catalana de Cineclubs en col·laboració amb la Biblioteca del Patrimoni Etnològic de Catalunya ha realitzat una selecció de films que tracten temes del Patrimoni Etnogràfic i de la Cultura Popular Catalana, que es difonen actualment per tota la xarxa catalana de cineclubs.
El Cineclub Barcelona Espai de Cinema (BEC) i la Federació Catalana de Cineclubs col·laboren des de fa algunes edicions en la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani[27] amb les entitats organitzadores, Sodepau, l’Associació Cinebaix i la Filmoteca de Catalunya.
Certàmens ja citats en aquest article col·laboren estretament amb altres entitats associatives i del tercer sector: El MOST FESTIVAL, organitzat el Cineclub Vilafranca i Vinseum, ha establert vincles amb altres entitats associatives com són els Castellers de Vilafranca i el Casal de Vilafranca, i el KO&DIGITAL, el festival de cinema solidari de Sant Sadurní d’Anoia, és organitzat pels Amics del Cinema de la ciutat del Cava amb la col·laboració de CC ONG Ajuda per al Desenvolupament, i del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
La recuperació de sales de cinema històriques. Els cineclubs que gestionen cinemes.
Com ja s’ha comentat prèviament en aquest article, alguns cineclubs, sense voler, s’han trobat com a únic referent de les projeccions de cinema en les seves poblacions. Aquest fet moltes vegades va associat a les sales de projecció existents. No hi ha qui les gestioni quan l’exhibició cinematogràfica deixa de ser un negoci. El que al principi era una excepcionalitat ara passa per convertir-se en una clara tendència dins del cineclubisme. Aquests són un dels casos més emblemàtics i ja consolidats, tanmateix s’adopten diferents models de gestió en funció de cada la realitat local.
Sala Zazie, recentment batejada, fins fa poc la Sala 2 del Casal de Vilafranca del Penedès. Ara gestionada conjuntament entre el Casal i el Cineclub Vilafranca. Ha passat a ser un model mixt on el cineclub també actua com a exhibidor de cinema tanmateix però sense ànim de lucre.
El Cinema Catalunya, és un cinema quasi bé centenari de Ribes de Freser, una sala que ha passat per totes les fases del cinema: mut, amb música, sonor, de reestrena, sessió doble... El cinema va tancar l’any 2008, el següent any, a partir d’un conveni a amb l’Ajuntament de Ribes de Freser, el cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes va assumir-ne la gestió, sense ser exhibidors, però projectant cinema, amb més de 360 socis i només 2.822 habitants el cinema segueix funcionant. Ara amb el repte pendent de la digitalització per poder tornat a projectar estrenes.
El Cinema Alhambra, ha estat recuperat i digitalitzat gràcies a la campanya “SOS Alhambra” impulsada pel Cineclub La Garriga, tot un èxit de la societat civil que ha tornat a fer viure un cinema amb més de 85 anys d’història.
Cinema Prado de Sitges. Un dels cinemes emblemàtics del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, el més important de Catalunya, segueix obert després de la marxa de l’empresa exhibidora, per la gestió del Cineclub Sitges, que ha aconseguit gràcies a una campanya digitalitzar la sala i prendre un rumb d’exhibidors però amb una programació selectiva i de qualitat.
Cinebaix, Molins de Rei. Un cas a part és l’Associació Cinebaix, de Sant Feliu de Llobregat, cineclub ja convertit en exhibidor a ple rendiment, que gestiona els únics cinemes de la seva població com si es tractés d’un exhibidor privat.
Convergència entre cineclubs i exhibidors. L'autogestió ja no es contraposa amb l'explotació cinematogràfica
No només són els cineclubs que s’acosten a la realitat de l’exhibidor, sinó a l’inversa. Darrerament estan proliferant diferents fenòmens comercials a Barcelona capital que acosten l’empresari exhibidors als valors cineclubistes. El darrer exemple és la reobertura dels Cinemes Texas, per part del cineasta Ventura Pons. També els Cinemes Boliche, el Cinema Maldà, els Cinemes Mèlies o també els Cinemes Girona, adquirits per la productora Benecé, aposten per una programació diferent, amb una filosofia clara de crear una fidelització d’espectadors cinèfils, molt pròpia dels cineclubs.
Un altre exemple és Phenomena Experience, de l’empresari Nacho Cerdà, que des de fa quatre anys ha programat films en versió de 35 mm i original subtitulada d'èxits dels anys 70, 80 i 90 a diferents cinemes emblemàtics de Barcelona, com el desaparegut Urgell, el Cinema Comèdia o els Cinemes Girona. Després de quatre temporades recuperant a pantalla gran films que han marcat la memòria de diverses generacions, Phenomena Experience comença una nova etapa obrint la seva pròpia sala de cinema a Barcelona, el desaparegut cinema Nàpols, que es reforma per tornar a tenir una sala única, amb una capacitat de més de 400 espectadors, obrirà les seves portes a finals d’any 2014.
Tanmateix, aquest fenomen s’estén també pel territori. Un cas també singular és el Casal Camprodoní. Societat de persones cinèfiles amb uns 600 socis que gestiona la sala de cinema de Camprodon. Ja fa uns anys, la societat es va transformar en una associació sense ànim de lucre que gestiona l’equipament cultural de referència a la zona. La seva activitat principal és la de projectar pel·lícules de cinema tots els caps de setmana de l'any. Realitzen taquillatge oficial com a exhibidors però amb el problema del cost de la digitalització que els aboca al tancament. Han iniciat una campanya per impedir-ho, molt semblant a la que han iniciat diferents cineclubs per preservar les sales dels cinemes de referència de la seva localitat.
Els exemples són múltiples i són presents a tot el territori català.
La xarxa social del cineclubs. Impacte econòmic i creatiu dins la indústria audiovisual catalana.
Tot i així, tenint en compte tots els espectadors que mouen els cineclubs federats, 80.004 espectadors, en 1281 sessions, com s’ha comentat abans, no són dades absolutes, donat que la gran majoria de cineclubs, al no tenir una activitat exhibidora, no realitzen el taquillatge oficial. No tots els cineclubs hi són representats, al marge dels federats, també caldria afegir els cineclubs que no estan federats i que també realitzen activitats i projeccions.
Fent una estimació gens agosarada, aquests espectadors fàcilment arriben als 100.000 espectadors i a unes 1500 sessions, que equivaldria a un gens menyspreable 0,5% respecte a tot el taquillatge oficial de Catalunya si es compara amb les dades oficials de l’any 2013.
Les sessions, tenen un impacte econòmic directe a la indústria audiovisual, ja que els cineclubs si que abonen els drets d’exhibició pública que acaben retornant als distribuïdors i productors. El preu mig d’una sessió de cinema, ronda els 240 euros amb impostos indirectes inclosos, això significa que els cineclubs aporten uns 360 mil euros directes a la indústria, pel cap baix.
L’impacte econòmic però és molt més gran, ja que cada cineclub genera activitat econòmica indirectament al seu voltant.
Si es contrasta el número d’espectadors de la xarxa catalana de cineclubs, les xifres són comparables en magnitud al que mou la Filmoteca de Catalunya o el Festival de Sitges.
La Filmoteca de Catalunya durant l’any 2013 ha comptat amb 151.671 espectadors entre totes les actuacions realitzades a tota Catalunya en 1.584 sessions.
El festival de Catalunya més gran en nombre d’espectadors és el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, el festival projecta 251 sessions en 10 dies en 3 sales, i assoleix la xifra de 110.000 espectadors. L’entitat gestora també és una entitat sense ànim de lucre, una fundació concretament. El pressupost del certamen l’any 2013 fou de 1,595 milions d’euros i les subvencions públiques arribaren a les 672 mil euros, dels quals 407 mil euros foren per part de la Generalitat (ICEC).
La reivindicació dels cineclubs catalans: més reconeixement del moviment cineclubista per part de les entitats públiques i de la Indústria.
Davant la crisi que viu el sector del cinema, els cineclubs a Catalunya es
converteixen en un espai privilegiat per al cinema d’autor, en versió original
subtitulada, amb una forta presència de la llengua catalana, i també són una finestra oberta a la indústria audiovisual feta al nostre país per als nostres espectadors, per a la nostra gent.
Paradoxalment, els cineclubs catalans ja integren, des de fa anys, aquests aspectes, que són els que la Llei del cinema de Catalunya busca fomentar.
Són peces fonamentals perquè la indústria pugui fer arribar els seus productes a llocs on territorialment ja no és possible d’un altra manera.
Són com capil·lars sanguinis que fan arribar i dinamitzen la cultura en els llocs més allunyats de territori quan les polítiques culturals pateixen retallades.
Durant el 2013, en quant a les versions projectades per cineclubs[33] , el 55% són versions originals subtitulades, mentre que el 19% incorpora la llengua
catalana, sigui en la versió original en català, en la doblada o la subtitulada.
Tanmateix, aquesta Llei catalana del cinema, que si conté la paraula cineclub, no ha desenvolupat cap actuació amb prou entitat perquè els cineclubs s’hi sentin prou recolzats i reconeguts, si en canvi, ho ha fet per altres actors que si són reconeguts com a dinamitzadors de la indústria audiovisual.
Tot i les dades mostrades en aquest article. Tot i les funcions essencials que els cineclubs realitzen actualment: la penetració al territori, la tasca lloable de conservar sales de cinema de referència, el foment de la creativitat audiovisual, la difusió i promoció nous materials fílmics i del patrimoni audiovisual... I tot el que no s’ha mostrat en aquest article. Malgrat totes aquestes evidències, els cineclubs de Catalunya, actualment, com a entitats individuals locals sense ànim de lucre, no poden optar a cap subvenció o ajuda per part de la Generalitat de Catalunya per realitzar la seva programació habitual o per fer el trànsit que suposa la digitalització professional de les sales.
Pràcticament cap dels ajuts de Suport a la difusió i promoció de l’ICEC de l’any 2013 ha estat atorgat a un cineclub directament per a la organització d’un festival o mostra.
Per què la indústria o la Generalitat de Catalunya no valora els espectadors dels cineclubs catalans de la mateixa manera que els que compta el taquillatge oficial?
Els cineclubs mereixen un reconeixement. No només moral i públic. També econòmic per la tasca que realitzen des de fa anys.
Gestors de polítiques culturals amb poder de decisió, obriu els ulls i mireu-nos!
Què som aquí i fem feina, molta feina.
Joaquim Roqué Paret
President dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes i membre de la Junta de la Federació Catalana de Cineclubs
Assaig original publicat a la Revista Canemàs Nº 9, publicada per l'ENS de l'associacionisme cultural català
Reflexió de l’autor
A l’hora de posar-me a escriure l’article que l’Ens de l’Associacionisme Català m’ha encomanat per aquesta edició de la Revista Canemàs de pensament associatiu sobre el paper dels cineclubs en l’àmbit més local, en el meu rol de president d’un dels cineclubs més petits de Catalunya, els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, he decidit encarar aquest treball cap una intenció clara, la de dignificar el gran tasca de dinamització cultural, social i econòmica que fan els cineclubs en l’actualitat, segurament desconeguda per molta gent, i alhora, fer conèixer feina cohesionadora que realitza la Federació Catalana de Cineclubs, de la qual en som membres i també participem activament en el seu govern des de la junta directiva.
Per aquesta raó l’estructura d’aquest article segueix cinc eixos: la revisió del concepte de cineclub, l’evolució del moviment cineclubista a Catalunya, les noves funcions que realitzen els cineclubs, l’impacte a la indústria audiovisual i la reivindicació del lloc que ens correspon.
Notícia publicada al web 324.cat el dia 8/10/13. “El Festival de Sitges afronta la 46a edició amb un 14% menys de pressupost i més entrades venudes”