El Galway Film Fleadh, la festa de la creativitat cinematogràfica irlandesa

Galway Film Fleadh 2016

El Galway Film Fleadh és un festival que ha arribat a la seva 28a edició. La República d’Irlanda té diversos festivals, però cap com el Fleadh, que és popularment anomenat com el “Fla”, tal i com es pronuncia en irlandès. Fleadh significa festa en llengua gaèlica. El Fleadh és un certamen conté els elements que qualsevol festival gran de primer ordre: seccions diverses, espais per la industria cinematogràfica, un públic nombrós, estrenes mundials, directors reconeguts...

 

Tanmateix té una cosa que el fa diferent als altres: la simbiosi entre creadors i espectadors, una atmosfera de proximitat entre públic i cineastes que no és comú ens els festivals d’arreu del món. Poso diversos d’exemples; els que han set espectadors en alguna edició acaben sent creadors en una altra més que en cap altra lloc; els protagonistes dels films que s’exhibeixen, no només directors o productors, moltes vegades es troben asseguts en els mateixos seients al costat del públic –això pot ser lògic en qualsevol festival perquè assisteixen a l’estrena- però a diferència d’altres certàmens, aquests “protagonistes” assisteixen a altres projeccions o esdeveniments del Festival on el públic també hi pot accedir, com a espectadors habituals, i no només venen a veure les seves obres, com sol ser cada cop més habitual en els nous cineastes i en altres certàmens; al Fleadh és molt natural i accessible poder establir diàlegs amb els creadors; i finalment, la presència d’estudiants de cinema o persones que tenen el cuquet del setè art al cos és molt habitual al Fleadh.

El Galway Film Fleadh, centra el seu esforç en difondre el cinema irlandès, en els seus diferents gèneres i formats i promocionar la industria i per sobre de tot, la creativitat irlandesa.

El que dóna aquest caràcter proper i directe del Fleadh, és segurament la manera de ser del poble irlandès; gent amable, sense artificis i que es mostren tal i com són, siguin gent del carrer, espectadors o cineastes.

He tingut la sort d’assistir com a jurat del Premi Quijote dues vegades en aquest certamen, convidat per Access Cinema, l’entitat que fa arribar el millor cinema arreu del país, per Federació internacional de cineclubs, al ser la Federació catalana de cineclubs una entitat adherida i pel mateix Festival. I poques vegades és té aquesta oportunitat com a cineclubista de repetir com a jurat d’un mateix certamen, però aquest fet m’ha servit per poder comprovar que el Fleadh és realment un festival diferent. En aquesta edició he visionat més films que mai, 38 peces en dos dies i mig. De tot el que vist, no he trobat cap film que no tingués alguna cosa d’interessant que em fes aturar la mirada i el pensament un moment. No importa el pressupost o el gènere. Tots els films han tingut quelcom interessant. Grans guions, molt d’humor, ginys a l’espectador, bona factura, gran treball d’art, bona fotografia... I en general, moltes dosis de creativitat al marge del pressupost del film.

Galway

Això m’ha sorprès molt gratament. I m’he preguntat com és que tot té nivell? Per què?

Irlanda té una industria molt ben connectada, a cavall d’Estats Units i Regne Unit. Amb un mercat ampli, on els seus films de bandera arriben lluny. El Fleadh és també un festival qualificador per alguna de les categories dels Òscars de Hollywood, i sovint, films irlandesos tenen molta repercussió internacional, la recent Brooklyn, n’és un exemple. Però també curts i animacions que arriben als Òscars sovint.

L’aspecte però que dóna aquest punt de qualitat als films irlandesos és, segons el meu punt de vista, la frescor i autenticitat a les seves produccions. Els films reprodueixen molt bé la seva societat, no tenen artificis, ni les pretensions que massa sovint veiem en altres cinematografies. Són films amb missatges directes que toquen la fibra de l’espectador perquè hi empatitzen directament. Com la comèdia The young offenders, estrenada en première al Fleadh, del director Peter Foot i  interpretada pels joves Chris Walley i Alex Murphy, o els curtmetratges de ficció Madam Black, Starz, Fingerprints, The Captors, Gridlock,  o els curtmetratges documentals Mama Hen, Gasper, Gone Viral i From ash, per citar-ne alguns dels molts que en aquesta edició ho compleixen.

Igualment passa en la secció de la qual he format part del jurat del Premi Don Quijote, la secció de curtmetratges d’animació. Molts dels films a competició han empatizat amb el públic amb històries que els toquen de prop, tant emocionalment com per la historia que expliquen.  El jurat format per Michael Ryan, Silwya Hamerska i jo mateix, en Joaquim Roqué hem atorgat el Premi Don Quijote al film Second to None de Vincent Gallaguer, una ingeniosa i divertida pel·lícula rodada en stopmotion que jugant amb unes impredictives conseqüències d’intents d’assassinat, Second None és una grata sorpresa plaent pel públic. Una comèdia negre sobre els que queden segons en una competició. El jurat també ha atorgat una menció al film Define Intervention, una surrealista, irreverent i història molt divertida de la fe com a recurs natural. Explica la història d’un home que té un cara a cara amb Déu. Aquest film mordaç sorprèn al jurat internacional del premi Don Quijote pel rerefons dels afers en que s’ha vist immersa els estaments religiosos catòlics d’Irlanda en els darrers anys.

El conjunt de peces de la secció d’animació han conjugat films que són els treballs de joves animadors de les escoles d’animació irlandeses amb produccions professionals de primer nivell com són The lost letter, de Kealan O’Rourke i amb narració de Kate Winslet, que per la seva excel·lent factura ha estat guanyadora del Premi a la millor seqüència d’animació atorgat pel Galway Film Fleadh.

El jurat cineclubista ha coindidit amb el premi del jurat del Galway Film Fleadh amb Second to none, guanyadora del Premi James Jordan a la millor animació i prequalificada per als Òscar 2017 en la categoria de curt d’animació.

L’experiència com a jurat cineclubista ha estat excel·lent, al marge d’assistir com a espectador d’excepció a una finestra del cinema irlandès, el fet de poder intercanviar converses cinematogràfiques entre cineclubistes internacionals, on es posen en comú interessos i es contrasten les experiències del moviment cineclubista arreu d’Europa i poder assistir als espais, com el Rowing Club, on els creadors, cineastes, públic i jurats poden dialogar en un ambient distès a la riba del riu Corrib, fa que l’experiència global sigui molt satisfactòria i plenament recomanable per qualsevol aficionat al cinema. Tenir a Jim Sheridan sentint música irlandesa al costat teu mentre beus una Guinness és una fotografia que la memòria reté inevitablement per sempre més. Això és el Fleadh.

 

Joaquim Roqué Paret

Membre del cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes

Comparteix-ho amb els teus amics

Portfolio

  • 1
Dimecres 20 Novembre 2019

Aquest web usa cookies – Este web usa cookies + info.

Accepto - Acepto